Coneixeu n’Atuk Iturregui, de Medicus Mundi Balears i Ecoxarxa Social de les Balears

N’Atuk Iturregui és el coordinador a les Illes Balears de Medicus Mundi. Apassionat pels determinants socials de la salut en un sentit ampli, l'accés als recursos sanitaris i la transformació ecosocial. Promotor d’una xarxa de projectes ecosocials a les Balears.

Qui és Atuk Iturregui i què és singular en tu?

Som llonguet de naixement. De pare basc i de mare segoviana, els camins m’han fet coincidir amb moltes persones que em vàrem fer estimar, des de molt jove, la nostra identitat i cultura com a poble. Formalment vaig estudiar Farmàcia i un postgrau en Salut Pública i ara estudii Antropologia. Laboralment, he somiat des del sector no lucratiu i la farmàcia comunitària. «Somniadorament», he col·laborat en moviments socials i organitzacions en els àmbits de la salut, la política i la cura de la terra. Torn a Mallorca el 2015, després d'estar 12 anys en altres escenaris. Som conscient de la limitació en l'ús d'etiquetes, avui sent sintonia amb els principis de l’ecofeminisme, l'ecologia profunda, el decreixement, la permacultura, els moviments lents, el suport mutu, el municipalisme llibertari, l'educació lliure i el criteri de sumak kawsay o viure en plenitud.

Et diria que hi ha persones que veuen singular en mi la capacitat de fer de pont amb diferents mons. He treballat al tercer sector durant molts anys, també he treballat a l'empresa, he militat en moviments socials d'activisme i he intentat trobar-me còmode a tots aquests mons. Mantenir el bon humor i la simpatia, mentre em guanyava les garroves, com es diu. La meva situació privilegiada de classe mitjana –tot i que baixeta–, d’home, blanc i hetero, m'ha portat a tenir l'oportunitat de fer aquest exercici. Òbviament he tingut i he cercat influències singulars. El meu pare és potser la primera. Ell, pel seu somni, ens va deixar a la família i se'n va anar a l'Índia amb Vicent Ferrer quan jo tenia cinc anys, cercant habitar espais, institucions i participar en xarxes relacionals que transformassin el món. Això va ser el meu primer exercici d’acceptació i d'amor. També hi ha hagut grans influències d’amigues, pensadores i activistes (nota- l’entrevistat utilitza el plural femení per defecte com a posicionament personal). Tot això m'ha portat a ser qui sóc, més enllà del que faig, i estar centrat en aquest moment en les meves actuals línies de treball.

Quines són?

Una és contribuir al canvi i a la transició ecosocial promovent una narrativa que integri elements polítics coherents amb la situació d’emergència i opressions que tothom pateix. Una que visibilitzi les dimensions del control i empobriment a tots els nivells que patim i que engresqui el meu entorn a organitzar-se i a rebel·lar-se davant la mentida, la destrucció i la manipulació. Que fiqui en el sistema alegria, ball i tendresa. Una tendresa radical.

D'altra banda, seguesc formant-me i faig feina per promoure les cures en els àmbits organitzacional i relacional. Aquesta és, en part, la feina que desenvolup des de Medicus Mundi Mediterrània, ara com a coordinador a les Balears.

Totes dues són estratègies de resistència que van contra el que predomina, gairebé de manera anticapitalista, contra qüestions que no ens funcionen i que ens fan mal. Ho dic seriosament, ja que jo he ocupat el rol –i a vegades hi torn– d’activista que amarga i està amargat. El bon humor és la meva meta en aquests moments i la fita més sexy del meu camí.

Què et mou en concret? Què és el que aspires a transformar en un entorn com el balear, el mallorquí?

Sota la meva mirada, convivim ja en una crisi ecològica, social –i espiritual–, d'aspecte global, que té efectes devastadors en l’àmbit local. Des dels privilegis propis del Nord global, que ens doten de mitjans, hem d'armar les respostes múltiples, descentralitzades i multinivell, cadascuna on ens faci més il·lusió actuar, en clau de justícia ecosocial. Necessitem urgentment batallar contra les noves formes de post i tecnocapitalisme, totes les versions de colonialisme i trencar amb l'herència patriarcal sense complexos.

Des d’aquest diagnòstic, fa alguns anys em vaig posar mans a l’obra per estudiar el paradigma de la facilitació de grups. Concretament, em motiva seguir indagant en els meus privilegis i les meves vulnerabilitats, així com entrenar-me amb tota la humilitat de què som capaç per percebre el dolor aliè. Crec que aquestes són dues fonts de poder transformador increïbles en aquests moments.

Per exemple, és el cas de la confrontació de la meva masculinitat i dels seus components més hegemònics. Ser conscient dels privilegis és el punt inicial a través del qual jo sent que els puc transformar. Però primer he de percebre com es construeixen. I el mateix passa una mica amb altres privilegis o amb el fet de ser permeable al dolor aliè. Això m’ha permès observar amb menys judici i, almenys, honrar i respectar tots els malestars. Percebre aquest dolor i voler transformar-lo em motiva i em manté al servei.

Pots explicar, per a una persona que no et conegui, l'essència del teu projecte, cap a on vas i què vols aconseguir en aquest moment?

Tant els espais de presa de decisions com de militància, de formació i, en general, tots aquests espais –hegemònics fins ara– s'estan enfonsant, tots. La universitat, les administracions, el poder públic…, res no és garantia, no és res com solia ser o hauria de ser.

El sector privat va més enllà dels interessos de la productivitat econòmica de la població. El meu somni és tractar de contribuir a generar nous espais que tinguin poc a veure amb les dicotomies, amb la mirada dual que teníem cap a allò que és públic/privat, bo/dolent, productiu/reproductiu: generar espais on puguin integrar-se, espais de cohesió, de presa de decisions, de lleure, de gestió emocional, espais que puguin ser molt més integrals i amables de transitar i radicals –anar a l'arrel de les coses– i locals també. Estam en un moment de transició en un sentit global.

Tornant als privilegis, vull trobar un equilibri personal, relacional i ecològic contribuint a equilibrar els sistemes que m’envolten o, almenys, a no degradar-los més ecològicament, però també alhora socialment i espiritualment.

Això requereix una mirada profundament honesta i neta. Unes mans netes també. És a dir, com menys conflictes d'interessos tinguem amb la nostra base social o amb les nostres companyes, millor. I això, avui, és una sentència de precarietat. Potser no material, però sí d’altres tipus. I després, i això és important, un cor fort, transparent i clar. Només així podrem baixar a la pràctica les grans paraules i podrem acompanyar processos des de la coherència amb la penya que trobem pel camí.

Aquest afany de transformació sorgeix de molts moments de crisi personal, laboral i espiritual. Com m’imagín que t’ha passat a tu i a tantes companyes.

Podríem dir que un bon punt d’inflexió va ser quan, després d’una profunda crisi familiar, vaig viure un assetjament a una ONGD a Madrid. Va ser un cop dur, que «tallava» la meva carrera i el futur en el qual jo m’havia projectat. Després d’alguns mesos de retir a les muntanyes de Picos d’Europa, va ser allà, fa vuit anys, quan vaig decidir tornar a Mallorca, d’on som. En tornar, vaig començar «de zero» fent feina en una petita apotecaria d’Alcúdia, em vaig matricular d’Antropologia a la UNED i vaig gaudir d’uns anys de tranquil·litat.

Després d’un viatge a Costa Rica, des del silenci i amb la meva companya de camí, na Lara Cifre, vaig començar a moure’m amb els recursos que em donava la feina i la indemnització del procés de Madrid.

Conec molta gent extraordinària durant aquella època. Em dedic durant anys a conèixer les històries de cooperativisme, activisme, moviments socials i tercer sector en general de l’illa de Mallorca. Tenc comptabilitzades més de 90 trobades amb persones meravelloses. Amb algunes les trobades foren de 15 minuts i en altres casos, de 6 o 7 hores o diverses jornades. Volia conèixer el territori i arrelar-m’hi, així com havia fet a Madrid en haver-hi arribat.

Amb tota aquella informació i coneixement sociocultural de les resistències a Mallorca, i amb l’ajuda de na Lara, en Manu, na Leti, en Tito, en Xavi, n’Arena i en Joan d’Es Ginebró, entre molts d’altres, vàrem convocar una jornada molt especial el febrer de 2019.

Aquell camí és on som i cap a on vaig. A posar-me al servei de les persones que vulguin transformar des de baix, amb alegria, rebel·lia i amor.

Amb quin criteri les elegies? Cal preguntar per què, què hi cercaves?

Vivia aquí i mentre processava el meu procés de sanació, després de la decepció en la meva experiència professional prèvia, era aquí, i necessitava conèixer –i reconèixer– el territori, les oportunitats laborals, els espais segurs, a la meva manera. Hi ha un terme que a mi m'encanta, que és la memòria biosocial –que no és un terme encunyat per ningú, crec– i que em serveix per orientar-me una mica.

Està molt estès a les dinàmiques capitalistes que tothom és prescindible. Ara, també les persones som mercaderies (commodities). Jo crec tot el contrari. Tothom és imprescindible, però d'una manera molt determinada, mentre cadascú també llanci les seves arrels i comparteixi. Em referesc a llançar o compartir una vida pràctica en societat que al final s'arrela al territori. Aleshores jo necessitava aquesta part de la familiaritat i guanyar identitat amb la relació amb els altres. Tot un procés per a una persona de pares «forasters», creu-me.

Aleshores era un inventari de persones amb afanys transformadors i d'influències amb què connectar?

Sí, sí, des d'un paradigma molt concret. I aquest paradigma és la cura col·lectiva. Em demanava llavors i seguesc fent-ho ara sobre què passaria si –és la pregunta de recerca que dirien els doctors–, en lloc de trobar projectes estrella definits, ens atrevíssim a dissenyar espais de transformació estrella i aconseguir una massa crítica d'aquestes persones disposades a buscar-se, assumir-se i entendre's més que altres. Les Balears estan molt ben fetes, oi? Observ que les persones que tenim afanys de transformació aquí tenim cobert el sostre, l'abric i el menjar per a tres. Així que hi ha una circumstància de comoditat que és, sens dubte, molt diferent dels altres espais.

Hi ha massa crítica? Hi ha espais en aquesta direcció?

Hi ha massa crítica en allò que és quantitatiu i potser en allò que és qualitatiu. Hi predomina una part privilegiada amb desitjos de canvi. Ara es tracta de transformar aquests espais i posar-los al servei de la justícia social. Això implica transcendir els conceptes i rols habituals. Alhora, implica una ineludible responsabilitat, més enllà de l’oportunitat.

Coordines també una xarxa de projectes ecosocials a Mallorca. Què ens en pots compartir?

És la següent materialització col·lectiva que em fa més il·lusió acompanyar ara mateix. Un somni al qual, ho he de confessar, tenc molta estima que veurà la llum a l’estiu de 2022. Tot va fantàstic i «a tota vela».

La primera fase serà un portal web que pretén connectar persones, projectes, iniciatives i organitzacions sota el paradigma de la transició ecosocial. És una xarxa que farà visible allò que és invisibilitzat. També és un intent revolucionari i humil de trobada i una llar de resistència i de transformació col·lectiva. És un principi de revolució per fer real, conjuntament, tot allò que sempre deixam al calaix de les nostres utopies. Un experiment a tots els nivells més enllà de la innovació social.

L’objectiu d’aquesta xarxa té el suport i el finançament de la Direcció General de Cooperació. És un projecte, com a mínim, a quatre anys. El primer any és posar-nos cara, per dir-ho d'una manera més col·loquial. El segon any és treballar conjuntament en una visió comuna de transformació. Un cop ens hàgim posat a treballar –des de la sociocràcia i la facilitació de grups– en una identitat comuna, en una visió compartida de la transformació, el tercer any serà començar a ajuntar-nos i a conèixer-nos en un espai ampli i dilatat de cohesió social. El quart any s'espera que sigui d'emancipació de la xarxa, de desinstitucionalització; sent com a xarxa una cosa que encara no coneixem, cal esperar-ne una evolució. No marcam certes fites típiques.

És important remarcar que a les societats del nord opulent, la mobilització es relega a la voluntat individual, tot invisibilitzant les causes estructurals de la descomposició de moviments contestataris, sindicats i altres estructures i institucions de cures. Un dels somnis d’aquesta xarxa és que visibilitzi aquestes opressions i que promogui les figures que hem anomenat facilitadores de la participació social: persones amb la capacitat d’acompanyar la mobilització social, així com ho fa el nostre sistema immunitari, enfortint unes defenses que són més necessàries que mai.

 

Avui, més de vint persones, la gran majoria de manera voluntària, amb formació i experiències vitals molt diferents, fan possible que la feina avanci. Mares, amics, doctores i doctors en Comunicació, Biologia, Educació Social, activistes, psicòlegs, experts comunicadors, informàtics, professors de la UIB, DJ, permacultores, etc., tot un equip de gent que somia al mateix ritme. Una passada.

Després d'aquest inventari i d’haver empatitzat amb els grans transformadors que vares poder identificar aquí, a l'illa, i, més recentment, en aquest inici com a promotor d'una xarxa de transformació ecosocial, què diries a una persona que intenta sobreviure, diguem-ne col·lectivament, en l’àmbit social i llançar algun projecte propi?

Jo crec que el major aprenentatge que puc compartir és intentar posar atenció al nostre humor. Ho dèiem abans, no és mantenir un bon humor. Hi ha filòsofs antics que parlen dels humors. Com sents tu el teu flux? Com et travessa la vida a tu? No seria aquesta la gran pregunta? I, si creus que la vida et travessa molt densament, valores ajuntar-te amb altres persones? Els diria també que no han de fer absolutament res sols, res...

Pots compartir algunes visions que tinguis per a les Balears d’una hipotètica articulació transformadora de la societat? En quina direcció podem ser i voldries que fóssim com a regió?

Seguesc persones com Carlos Taibo, Antonio Turiel, Santiago Cantalapiedra, Yayo Herrero, Luis González Reyes i molts altres. M'interessa tot el paradigma de ressò social i de transició psicosocial des de la perspectiva acadèmica. He après a rebre els treballs de l’acadèmia com a mostres ineludibles que fan de guia, amb molt d’afecte. Jo no vaig arribar mai a publicar a la universitat, però convisc amb una doctora i sé la feina que duu.

 

Bé, Mallorca és una illa, d'aquí a quinze anys viurem escenaris que percebrem molt més bèl·lics que els que perceben ara les Kellys, per exemple, perquè elles ja estan ara mateix percebent escenaris bèl·lics. És clar, nosaltres, les persones més acomodades, no. Però hi ha persones que sí. I hi ha persones que no es poden permetre pensar gaire en una transició justa, ecològica. La seva prioritat és sobreviure perquè viuen en la realitat més crua que cal imaginar: la d’estar sotmeses i privades de poder tenir cura de si mateixes i del seu entorn, per sobreviure. De sostenir aquesta distopia constant a dintre seu, que és compartida amb tothom.

 

Em sembla una cosa terrible que no traiem en aquest moment la carta de la supervivència, com a ineludible i inextricable, la de la destrucció ecològica. I això és el que no fem, això és allò que Mallorca necessita ara. No només som en un present, sinó que hi ha un escenari inercial que es perpetua mentre nosaltres seguim parlant. Escoltava l'altre dia espantat una xerrada sobre «transició turística»… Seguim amb eufemismes, amb una calma absurda, només cal veure l'augment del mar Negre, dels tròpics i dels canvis climàtics per veure Mallorca d’aquí a alguns anys. La meva pregunta a mi mateix és quin podria o hauria de ser aquest paper i veu d'aquesta xarxa de transformació ecosocial que estam iniciant per visibilitzar i traçar estratègies amoroses per abordar aquests problemes, mostrant una realitat i una mirada que ens és ocultada de manera completament deliberada, potser per tots nosaltres, potser pel capital. Parl d'una ombra molt gran que és nodrida de les nostres petites ombres. Òbviament, quan parlam del capitalisme com un imaginari del senyor gros amb un cigar i tal, aquest imaginari també ens l’han fet i el donam per bo. És com una figura expiatòria d'una assignatura pendent de tots nosaltres, una de responsabilitats no assumides, que es construeix a través de tots els nostres microdrames relacionals, amb nosaltres i –altra vegada– amb l’entorn.

Cada vegada que cancel·lam un somni alimentam aquest senyor gros, que com a tal no existeix. No crec que ningú ens oprimeixi i que ningú ens sotmeti. Això també crec que és part d'una narrativa dual amb la qual no em sent absolutament identificat. Jo aleshores crec que podem, a través d'aquesta nova identitat, donar el lloc que ha d'ocupar aquesta identitat múltiple, integrativa, amable, real i transformadora, econòmicament i socialment. I responc que ecològicament no hi ha economia sense el coneixement clau per a l'ecologia, que és la cura de la casa i, al final, el balanç de tot.

 

Data de publicació: Wed Feb 23 21:07:00 CET 2022