A grans trets, el "negoci social" és una forma d’activitat econòmica que aconsegueix un equilibri entre els objectius socials i els objectius financers, situat entre els negocis amb maximització de beneficis i el sector sense ànim de lucre. Quan s'entén en termes tan amplis, el negoci social representa un sector important de l'economia: estimacions precises, les empreses socials donen feina al 5% de la força de treball del país i representen el 3% del seu PIB a Europa (Yunus Social Business Network, 2020).

El professor Muhammad Yunus, premi Nobel de la Pau i fundador de la primera organització de microcrèdit Grameen Bank, defineix el negoci social de manera més estreta com un tipus de negoci:

• Que té un objectiu principal: abordar un problema social no resolt;
• Que és econòmicament autosuficient i sense dependències de recursos públics;
• Que no paga dividends als seus propietaris. Aquesta tercera característica és una particularitat del model de Yunus, que no totes les empreses que considerem socials segueixen. Yunus Social Business Centre Illes Balears entén aquesta característica com a vocacional o desiderativa: la manca de massa crítica i articulació a Balears de l’emprenedoria social recomana una perspectiva més eclèctica envers el repartiment de dividends.

Yunus sempre ha defensat els negocis socials -com ell els ha definit- com una alternativa econòmica de futur i potencialment útil perquè els inversors col·loquin els seus diners: invertint en empreses viables que generin beneficis recurrents. Els beneficis potencials es reinverteixen en el propi esforç empresarial en lloc de pagar-los als seus propietaris, la qual cosa permet ampliar l'impacte social positiu produït, objectiu que Yunus creu que els inversors han de quantificar i prioritzar com a mètrica. En comparació amb els negocis habituals amb ànim de lucre, els negocis socials inverteixen les prioritats relatives de la rendibilitat i l'impacte social: la creació de riquesa social passa al primer pla, convertint-se en el focus principal d'interès i activitat. La rendibilitat es veu com un mer mitjà per a aquesta finalitat, buscada només en la mesura que assegura la viabilitat financera de l'empresa.

És important, però, que els negocis socials segueixen sent "negocis", no caritat o economia social. Els propietaris d'un negoci social no són donants filantròpics: encara que no reben una compensació monetària per la seva inversió, encara tenen dret a recuperar-la. Per tant, un negoci social ha de ser financerament autosuficient, i requereix d'aquells que el dirigeixen una sèrie de capacitats empresarials convencionals, com ara el pensament orientat al mercat, la innovació i una mentalitat directiva.

Dins aquesta conceptualització àmplia, trobem moltes tipologies d’empresa social. El model que ha creat SociaLab (https://www.socialab.com -associació civil que recolza emprenedoria per millorar la qualitat de vida de les persones a nivell internacional) ens dóna opcions diverses: existeixen al menys quatre tipus d'empreses socials, tots ells enfocats en diferents àmbits de problemàtica social.

1. Emprenedoria social professional i /o tecnològic

Aquest tipus d'empresa fa referència als negocis que inclouen experts que dediquen els seus coneixements i capacitats a la resolució d'una cura o problemàtica en una comunitat. Per exemple, una psicopedagoga que ofereix activitats per a nens i joves d'un barri amb baixos recursos, o una organització que disposa d'un professional en higiene per a que faci xerrades de formació a escoles i entitats públiques. Es tracta d’una emprenedoria social d'especialistes: aquells projectes creats per professionals amb alt grau d'especialització -a vegades amb un component tecnològic considerable- en un assumpte d'interès o impacte social, que compleixen el rol de donar solucions a problemes socials, difondre coneixements especialitzats, educar o informar al conjunt de la població. Es poden incloure en aquest grup moltes empreses d’inserció, centres especials d’ocupació, societats laborals i moltes cooperatives.

2. Emprenedoria de conscienciació

Aquests projectes estan conformats per persones que busquen convèncer i persuadir als altres dels seus arguments per canviar una determinada conducta, valor o estil de vida. Són empreses “missionàries” i que volen crear un canvi social a llarg termini. Per exemple, alguns projectes eco-socials, comercialitzen un bé o un servei, però realment volen impulsar un canvi per millorar la sostenibilitat dels recursos i la qualitat de la vida al planeta (Social Advocay, en pro d’una causa). Aquesta perspectiva (Purpose-driven Organizations, and Social Change Organizations) és menys habitual.

3. Emprenedoria social que neix d'una empresa amb ànim de lucre

Es dóna quan una empresa amb ànim de lucre posa especial ènfasi en prestar serveis o produir amb criteris socials i ètics. Per exemple, una empresa de begudes que decideix fer un descompte als seus clients per dur a terme els seus envasos i utilitzats per a reciclar posteriorment: estaríem en presència d'un emprenedoria social d'aquest tercer tipus. A Balears, Eticentre agrupa a bona part de les empreses d’aquesta tercera categoria.

4. Emprenedoria dependent d'un model corporatiu

Es tracta de la convivència i sinergia entre el model amb ànim de lucre tradicional i serveis socials per part de l’empresa (molt sovint altres empreses més petites). Un projecte d'aquesta categoria seria, per exemple, una multinacional de menjar ràpid que assessora i dóna suport a una organització sense ànim de lucre per a la construcció d'habitatges en zones de baixos recursos. En aquest cas, la finalitat de la companyia no és una altra que el benefici econòmic, mentre que el fi social es compleix a través de la col·laboració amb una segona part involucrada en el procés. És un model que es dóna creixentment avui en dia i té un potencial important a Balears. Més enllà del Model de SociaLab es podria afegir una cinquena categoria :

5. Entitats d’Economia Social i associacions (i ONGs) esdevinguts parcialment empreses.

Són entitats d’economia social (amb un finançament no empresarial) que evolucionen parcialment en aquesta vessant empresarial o de negoci per poder accedir a més recursos i ampliar el seu impacte. Es una tendència forta: l’economia social està en procés de re-conceptualització, amb una necessitat creixent -per molts de motius- d’innovació empresarial i de models de negoci nous per aquestes entitats.

Yunus Social Business Centre IB vol dirigir la seva activitat a actors d’aquestes cinc tipologies -i tots el híbrids o combinacions de tipologies existents-, absolutament diferenciades en molts d’aspectes (perfils, reptes, recursos, bagatges, experiència gerencial i comercial, etc.). Aquestes tipologies no inclouen o contemplen totes les diferències que els emprenedors socials poden tenir: enfocament local versus global, funcionament cooperatiu versus no cooperatiu, grupal versus col·lectiu o comunitari, etc. El repte és identificar problemàtiques i àrees d’interès comuns: existeixen sub-comunitats dins l’emprenedoria social però el sentit de comunitat conjunta s’ha d’impulsar i fer realitat, és el nostre objectiu des de Yunus Social Business Centre IB contribuir a aquesta causa.